[ES] Rita Rodríguez y Anna Katarina Martin se desnudan simbólicamente para cuestionar el rol pasivo, objetualizado y normativizado de la mujer, tanto en el arte como en la imaginería de la cultura popular, ya que desnudas es como habitualmente han sido mostradas las mujeres. Sus cuerpos erotizados y cosificados terminan por convertirse en iconos, eliminando cualquier capacidad de acción como sujetos. Por otro lado, en esta crítica a la representación, no sólo reflexionan sobre los mecanismos de poder y control de la mirada vouyerista masculina, sino que también revisan su propia práctica artística.

Performance clásica a la manera tradicional -realizada por primera vez en el 2009, dentro del festival Chámalle X celebrado en Pontevedra- supone una vuelta de tuerca a las primeras performances de los años sesenta, en las que las mujeres trataban de buscar una voz propia dentro del mundo del arte, movidas por los contestatarios discursos sociales y políticos del momento, y, en especial, del pensamiento feminista. De este modo, Rita Rodríguez revisa el estereotipo de la performer “clásica”, la cual buscaba adueñarse de su propio cuerpo, pero que paradójicamente ha acabado siendo absorbida por el sistema del arte. El hecho de que desnudarse continúe siendo para las mujeres la manera más rápida y efectiva de entrar a formar parte de un museo, supone haber perdido gran parte de su carga subversiva inicial. La artista ironiza sobre este uso del cuerpo realizando una acción en la que, en un espacio interior, se desviste para terminar mostrando un disfraz de desnuda, con el que poder completar el ritual performático en la calle, saliendo “vestida” de este modo para tratar de transgredir los límites entre el espacio público y privado.

[VA] Rita Rodríguez i Anna Katarina Martin es despullen simbòlicament per a qüestionar el rol passiu, objectualitzat i normativitzat de la dona, tant a l’art com a la imatgineria de la cultura popular, ja que habitualment les dones són mostrades nues. Els seus cossos erotitzats i cossificats acaben per convertir-se en icones, a l’eliminar qualsevol capacitat d’acció com a subjectes. Per altra banda, en aquesta crítica a la representació, no sols reflexionen sobre els mecanismes de poder i control de la mirada vouyerista masculina, sinó que també revisen la seua pròpia pràctica artística.

Performance clàssica a la manera tradicional -realitzada per primera vegada al 2009, dins del festival Chámalle X celebrat a Pontevedra- suposa una tornada de rosca a les primeres performances dels anys seixanta, en les quals les dones tractaven de buscar una veu pròpia dins del món de l’art, mogudes pels contestataris discursos socials i polítics del moment i, en especial, del pensament feminista. D’aquesta manera, Rita Rodríguez revisa l’esteriotip de la performer “clàssica”, la qual buscava apropiar- se del cos, però que paradògicament ha acabat sent absorvit pel sistema de l’art. El fet que despullar- se continue sent per a les dones la manera més ràpida i efectiva d’entrar a formar part d’un museu, suposa haver perdut gran part de la seua càrrega subversiva inicial. L’artista ironitza sobre aquest ús del cos realitzant una acció en la qual, en un espai interior, es desvisteix per a acabar mostrant una disfressa de nua, amb la qual poder completar el ritual performàtic al carrer, al eixir “vestida” d’aquesta forma per a tractar de transgredir els límits entre l’espai públic i privat.

Pin.up (col·locar una imatge a la paret amb una punta o xinxeta) sorgeix al 2008 com a treball previ a una investigació, més àmplia i encara en procés, sobre l’impacte de l’esteriotip de la sueca a la cultura audiovisual espanyola, especialment al cinema de la dècada dels seixanta. Anna Katarina  Martin busca aproximar-se al concepte de la femme fatale cinematogràfica, entesa com a dona seductora i perillosa, malgrat que en aquesta peça parteix d’imatges de les pin-up que es van popularitzar a les revistes dels anys cincuanta. Per a aquest vídeo ha seleccionat dones, en la major part roses, cossificades i sexualitzades, per a auto-radiografiar-se de forma fictícia, mostrant-se en un doble joc d’identitats encreuades. A l’artista li interessa enmarcar a eixes altres dones, que contrasten amb ella mateixa, per a fer insistència en els trucs utilitzats en la construcció de qualsevol imatge, que mai és innocent. Per tant, el marc té
la funció d’enfocar la mirada i cridar l’atenció sobre el contingut, al establir, d’aquesta manera, un diàleg entre el dins i el fora, és a dir, com a dona-objecte (pin-up) i com a dona-subjecte (creadora).

Imágenes: Rita Rodríguez /Performance clásica a la manera tradicional / 2009 -2011 / Performance / 20′ aproximadamente. (Imagen de la izquierda)

Anna Katarina Martin / Pin-up (colocar una imagen en la pared con una punta o chincheta) / 2011 / Vídeo monocanal sonido estéreo / 8′ (en bucle). (Imagen de la derecha).